Són els estrangers residents de llarga durada expulsables?

Segons el que disposa l’article 57.2 de la Llei Orgànica 4/2000, d’11 de gener, sobre drets i llibertats dels estrangers a Espanya i la seva integració social (en endavant, LOEX), semblaria que efectivament així és, ja que estipula que “constituirá causa de expulsión que el extranjero haya sido condenado, dentro o fuera de España, por una conducta dolosa que constituya en nuestro país delito sancionado con pena privativa de libertad superior a un año.” Podem entendre que es refereix a tot estranger? Fins i tot als residents de llarga durada? La resposta ha de ser negativa. El mateix precepte, en el seu apartat 5. b), diu que no es pot imposar la sanció d’expulsió als residents de llarga durada. Tanmateix, matisa que sí que podria dur-se a terme l’expulsió dels mateixos si incorreguessin en infracció de l’article 54.1.a) de la LOEX, és a dir, participar en activitats contràries a la seguretat nacional o que puguin perjudicar les relacions d’Espanya amb altres països, o estar implicats en activitats contràries a l’ordre públic. Fins aquí el precepte segueix les directrius de la normativa europea sobre la matèria, encara que difereix d’aquesta en incloure que també serien expulsables els residents de llarga durada que fossin reincidents. És a dir, que cometin, en el termini d’un any, una infracció de la mateixa naturalesa sancionable amb l’expulsió. La jurisprudència ha deixat molt clar que no es pot expulsar a un estranger resident de llarga durada si la seva conducta no representa un perill per l’ordre públic del país. No és tampoc acceptable que l’article 57.5.b LOEX afegeixi que també seran expulsables quan siguin reincidents, encara que no fos per delictes o infraccions que atemptin contra l’ordre públic o la seguretat de l’Estat.

L’article 12.1 de la Directiva 2003/109/CE del Consell, de 25 de novembre de 2003, relativa a l’estatut dels nacionals de tercers països residents de llarga durada, únicament permet que els Estats membres puguin expulsar un ciutadà estranger resident de llarga durada quan aquest representi “una amenaça real i suficientment greu per a l’ordre públic o la seguretat pública”. Així mateix, l’article 28.2 de la Directiva 2004/38/CE del Parlament Europeu i del Consell, de 29 d’abril de 2004, relativa al dret dels ciutadans de la Unió i dels membres de les seves famílies a circular i residir lliurement en el territori dels Estats membres, impedeix l’expulsió d’un resident de llarga durada, llevat que hi hagi “motius greus d’ordre públic o seguretat pública”. I tot i així, les dues Directives remarquen que sempre s’haurà de tenir en compte altres condicionants com ara el temps de residència a l’Estat d’acollida, l’edat de la persona afectada, el seu estat de salut, la seva situació familiar i econòmica, la seva integració social i cultural a l’Estat membre d’acollida, les conseqüències que tindria l’expulsió per a ell i els seus familiars, i els vincles existents amb el país de residència i l’absència dels mateixos amb el país d’origen. Com veiem resulta molt complicat procedir a l’expulsió d’un estranger de llarga durada encara que aquest hagi estat condemnat per un delicte que comporti una pena privativa de llibertat. No obstant això i sorprenentment, ens trobem que sistemàticament les oficines d’estrangers integrades en l’Administració General de l’Estat obvien la normativa comunitària i la pròpia normativa interna (art. 57.5.b LOEX) i procedeixen a aplicar únicament i exclusivament l’article 57.2 de la LOEX. És a dir, que quan hi ha un estranger, resident de llarga durada, que comet un delicte penat amb més d’un any de presó, automàticament incoen un expedient d’expulsió sobre la base de l’esmentat precepte de la Llei d’Estrangeria, sense que s’analitzi si aquesta conducta delictiva implica una “amenaça real i suficientment greu per a l’ordre públic o la seguretat pública”. El compliment de les Directives europees que hem esmentat resulten d’obligat compliment per a tots els Estats membres un cop transposades, i en nombroses ocasions, i davant la manca d’observació de les seves normes pels Estats part, el Tribunal de Justícia de la Unió Europea ha hagut de recordar als països adherits que les Directives 2003/109/CE i 2004/38/CE no permeten l’expulsió dels estrangers residents de llarga durada pel simple fet d’haver comès un delicte al país d’acollida. Per poder ser expulsats s’ha d’analitzar que efectivament constitueixin una amenaça real i prou greu per a l’ordre o la seguretat pública del país que prengui aquesta decisió. I de totes maneres, no es pot dur a terme sense tenir en compte la situació personal i familiar de l’estranger a l’Estat de residència i les conseqüències que se’n derivarien de l’expulsió per a ell i els seus familiars. Les Sentències del TJUE de 8 de desembre del 2011 (assumpte C-371/08) i 22 de desembre de 2010 (assumpte C-303/08) van declarar que únicament es procedirà a l’expulsió d’un resident de llarga durada quan la seva conducta personal constitueixi actualment una amenaça real i suficientment greu que afecti un interès fonamental de la societat de l’Estat membre d’acollida i sempre que aquesta mesura sigui imprescindible per a la defensa d’aquest interès. De cap manera accepta que s’expulsi un estranger amb residència de llarga durada pel simple fet de tenir una o fins i tot varies condemnes penals, si aquestes no constitueixen una veritable amenaça per a l’ordre públic o la seguretat pública del país en qüestió.

Llavors, per què les administracions dels diferents Estats membres procedeixen a l’expulsió de ciutadans de llarga durada si la normativa europea i la jurisprudència del TJUE la limiten a un perill real i greu per a l’ordre públic de l’Estat del qual es tracti? La resposta la trobarem, segurament, en la indeterminació del concepte d’ordre públic o seguretat pública, i per això mateix la jurisprudència del TJUE ha volgut deixar clar que la reserva d’ordre públic constitueix una excepció al principi fonamental de la lliure circulació de les persones, que ha de ser interpretada “de manera restrictiva i l’abast del qual no pot ser determinat pels Estats membres unilateralment”.

Finalment, volem portar a col•lació la recent Sentència del Tribunal Superior de Justícia de Cantàbria, de 24 de setembre de 2012, que va desestimar el recurs d’apel•lació interposat per la Delegació del Govern a Cantàbria, confirmant la Sentència del Jutjat del Contenciós-Administratiu nº 1 de Santander de 21 de novembre de 2011, per la qual es va anul•lar la decisió de l’Administració d’expulsar del territori nacional a un estranger resident de llarga durada. Interessant sentència, ja que exposa de forma clara i didàctica l’abundant jurisprudència del TJUE sobre l’expulsió dels ciutadans estrangers residents de llarga durada. De la mateixa volem fer palesa que “la condemna per un delicte, tot i ser condemnat amb pena de presó superior a un any, no és suficient per si sola per apreciar l’amenaça real i greu per a l’ordre públic”.

Arribats a aquest punt, podem afirmar que els estrangers que gaudeixin d’una residència de llarga durada sí que poden ser objecte d’expulsió, però que a diferència de qualsevol altre estranger que no tingui aquest estatus, no podrà ser decretada per una simple condemna penal els efectes de l’article 57.2 de la LOEX, sinó que ha d’atendre una amenaça real i greu per a l’ordre públic o la seguretat pública del país. Per tant, i en el cas d’Espanya, no pot l’Administració aplicar l’article 57.2 de la Llei d’Estrangeria de forma automàtica, ja que els residents de llarga durada gaudeixen d’una protecció especial contra l’expulsió, i aquesta només es podrà dur a terme d’acord amb el que disposen les Directives europees i en atenció al que s’ha dit pel TJUE en la seva prolífica jurisprudència sobre això, així com en el propi article 57, apartat 2. b) de la LOEX.

Comentaris