Recents sentències del Tribunal Suprem i de l’Audiència Nacional

Abans d’analitzar les recents sentències del Tribunal Suprem (en endavant, TS) i de l’Audiència Nacional (en endavant, AN) sobre el reconeixement de la condició d’apatrídia a ciutadans sahrauís, comencem per definir què és un apàtrida, acudint a les normes que la regulen. La convenció sobre l’Estatut dels Apàtrides feta a Nova York el 28 de setembre de 1954, el defineix com aquella persona que “no sigui considerada com nacional seu per cap Estat” (art. 1). El Reial Decret 865/2001, de 20 de juliol, pel qual s’aprova el Reglament de reconeixement de l’Estatut d’apàtrida, reitera allò estipulat per la Convenció, afegint “i manifesti no tenir nacionalitat”. El mateix diu l’article 34 de la Llei Orgànica 4/2000, d’Estrangeria.

Arribats a aquest punt, i previ a l’anàlisi de fons, ens interessa portar a col•lació els canvis legislatius produïts en matèria d’apatrídia, que tant les sentències que analitzarem com altres anàlogues han anat repetint en la seva argumentació jurídica. El canvi legislatiu més important en aquesta matèria va venir donat per la Llei Orgànica 8/2000, de 22 de desembre, de reforma de la Llei Orgànica 4/2000, d’11 de gener, sobre drets i llibertats dels estrangers a Espanya i seva integració social, doncs va eliminar la necessària exigència que fos l’estranger sol•licitant qui acredités que efectivament no tenia nacionalitat. Així mateix, es va anul•lar el caràcter potestatiu de la concessió de l’Estatut d’Apàtrida. Amb la nova regulació introduïda per la Llei 8/2000, que es manté a dia d’avui, serà suficient amb que l’estranger manifesti que no té nacionalitat; no quedant a l’arbitri del Ministeri de l’Interior concedir o no aquest estatut, sinó que
-sempre que es donin tots els requisits exigits per la Convenció de 1954 i pel RD 865/2001- estarà obligat a aquest reconeixement. O el que és el mateix, desapareix el caràcter potestatiu del reconeixement d’apàtrida conferit per la Llei 4/2000, abans de la reforma introduïda per la Llei 8/2000.

Ara sí, entrem de ple en les recents sentències del Suprem i de l’Audiència Nacional, que obren la porta per a què molts sahrauís als quals se’ls ha denegat la seva condició d’apàtrides decideixin interposar Recurs Contenciós Administratiu davant l’AN, o, si s’escau, Recurs de Cassació davant del TS.

La Sentència del TS (Sala 3) de 27 d’abril de 2012 (rec. 6080/2011), desestima el recurs de cassació interposat pel Sr. Advocat de l’Estat i concedeix al sol•licitant el reconeixent de l’Estatut d’apàtrida per no tenir nacionalitat. La sentència és summament interessant doncs analitza en profunditat la situació dels ciutadans sahrauís que es troben en uns llimbs jurídic. No tenim espai per reproduir la mateixa, però sí que destacarem els punts, que al nostre entendre, són més rellevants. En aquesta sentència l’Advocat de l’Estat argumenta que malgrat que l’Ambaixada d’Algèria a Madrid va negar que el recurrent fos nacional del seu país, no procedia concedir l’Estatut d’apàtrida perquè aquell tenia un passaport algerià que el documentava i li permetia desplaçar-se. Els Magistrats de la Sala Tercera del Suprem rebutgen l’argument de l’Advocat de l’Estat d’acord amb la doctrina del propi Tribunal que estableix que el fet que Algèria expedeixi un passaport a ciutadans sahrauís no implica que els estiguin dotant de nacionalitat ni que siguin considerats algerians, sinó que simplement els faciliten un mitjà pel qual poden desplaçar-se i viatjar, per raons humanitàries, a aquells països que no reconeixen al Sàhara Occidental com a país. Per tant, el TS decideix reconèixer l’estat d’apàtrida del sol•licitant “porque todo el desarrollo argumental de las sentencias citadas revela la verdadera situación de apatridia de los ciudadanos saharauis”.

D’altra banda, la Sentència del TS (Sala 3) d’11 de maig de 2012 (rec. 4387/2011) es pronuncia en similars termes, arribant a la conclusió que cal desestimar el recurs de cassació interposat per l’Advocat de l’Estat, perquè el sol•licitant no té nacionalitat, tot i tenir un passaport algerià, que va ser expedit per raons humanitàries i que de cap manera li reconeix la nacionalitat d’aquest Estat. Tot això, d’acord amb la Nota Verbal que l’Ambaixada d’Algèria a Madrid va remetre al Ministeri afirmant que efectivament el sol•licitant no és de nacionalitat algeriana. Finalment, cal esmentar la Sentència de 20 de juny de 2012 (rec. 1102/2010) de l’Audiència Nacional, l’argumentació jurídica de la qual no difereix de les precedents.

Un cop hem exposat el que recentment han resolt el TS i l’AN sobre tan polèmica qüestió, anem a fer un petit resum de com es presenta la situació i de les seves vies de solució. Ens posem en situació i imaginem un cas hipotètic d’un ciutadà d’origen sahrauí amb passaport algerià o marroquí que entra a Espanya i decideix acollir-se a l’Estatut d’apàtrida. En aquest cas, haurà de dirigir sol•licitud d’apatrídia al Ministeri de l’Interior, manifestant que no té nacionalitat, per no ser-li reconeguda per cap país de la comunitat internacional. L’habitual és que el Ministeri la denegui sobre la base que el sol•licitant no té nacionalitat perquè disposa d’un passaport algerià o marroquí; concloent que no procedeix concedir l’apatrídia, bé perquè creuen que el passaport del que disposen els atorga la nacionalitat del país que l’ha expedit, bé perquè consideren que al estar documentats no cal més protecció que la que puguin conferir aquests països. Un cop denegada la seva sol•licitud l’interessat podrà acudir als tribunals competents perquè, si s’escau, fallin a favor seu. El més segur és que el Tribunal en qüestió, i si realment no són reconeguts com nacionals per Algèria o el Marroc, falli seguint el tenor de les raons exposades en aquest article, que l’administració s’equivoca. I això, pel mateix argument que tant el TS com l’AN han anat reiterant en els fonaments jurídics de les seves respectives sentències, és a dir, que ni Algèria ni Marroc els estan atorgant la nacionalitat, sinó que simplement es tracta de documentar a aquelles persones que per raons humanitàries es veurien impedides per viatjar, si així ho necessitessin. Volem remarcar que tant la Convenció de 1954 com el RD 865/2001 i la LOEX diuen que seran apàtrides aquells que manifestin no tenir nacionalitat. En cap moment exclou a aquells que per una o altra raó estiguin documentats per algun Estat, sempre que aquest no els reconegui com nacionals.

Per comprovar que el sol•licitant, efectivament, no té nacionalitat, n’hi hauria prou que el Ministeri de l’Interior, durant la tramitació de la sol•licitud, es dirigís a l’Ambaixada de l’Estat que ha documentat al sol•licitant, en cas d’estar-ho, i preguntés si la persona en qüestió és o no nacional del seu país. Si li responen afirmativament, no hi ha res a objectar. En cas contrari, procedeix concedir l’apatrídia.

Realment aquí és on rau tot el “quid” de la qüestió. Un pot ser sahrauí, però no necessàriament apàtrida. Per acollir-se a l’esmentada condició s’ha de manifestar que no es té nacionalitat i per demostrar aquesta condició seria tan senzill com preguntar a l’Ambaixada del país que li hagi expedit el passaport i ells mateixos podran ratificar si el consideren o no nacional seu, i en funció de la resposta podrà el Ministeri resoldre la sol•licitud favorable o desfavorablement. La primera si neguen que sigui nacional del seu país, i la segona opció quan manifestin el contrari. De fet l’AN en la sentència de 8 novembre 2011 va fallar contra el reconeixement d’apàtrida del recurrent per aquest mateix supòsit, ja que l’Ambaixada d’Algèria a Madrid va informar al Ministeri d’Assumptes Exteriors que el sol•licitant sí era nacional algerià. Considerem del tot correcta l’argumentació de l’AN en aquesta sentència, perquè realment no se li pot concedir a una persona que ja és nacional d’un tercer país la condició d’apàtrida, que només queda reservada pels que no tenen nacionalitat. És a dir, els que no són reconeguts com nacionals per cap Estat.

Finalment volem fer esment del punt possiblement més complicat a efectes de tràmit, que és el tema del termini que es té per sol•licitar la condició d’apàtrida. L’article 4 del RD 865/2001 fixa un termini d’un mes des de l’entrada en territori nacional, o en cas de gaudir d’un permís d’estada o un visat superior a un mes, des de l’expiració d’aquest. És a dir, quan un sahrauí es desplaça a Espanya, de forma il•legal, té un mes per sol•licitar la seva condició d’apàtrida. Si la seva entrada fos deguda a que disposa d’un visat, llavors el termini d’un mes per sol•licitar l’apatrídia començaria a comptar a partir de la data en la qual el mateix caduqui. De presentar la sol•licitud fora de termini el mateix precepte estipula, en el seu apartat dos, que aquesta es presumiria sense fonament. Sembla que estiguem davant una condició insalvable, però no és així. El Tribunal Suprem en la Sentència de 14 d’octubre del 2011 (rec. 4631/2010) va dir sobre això que el que estipula l’apartat segon de l’article 4 del RD 865/2001 és una presumpció “iuris tantum”, pel que pot ser desvirtuada mitjançant prova en contra. Vol dir això que el sol•licitant ha de demostrar que porta menys d’un mes en situació d’irregularitat, sigui originària o sobrevinguda? Lògicament, no. Com bé diuen els Magistrats de la Sala Tercera del TS “la persistencia y virtualidad de esa presunción reglamentaria ha de ponerse en relación con los elementos probatorios existentes”, per continuar dient que “así pues, no cabe basar la denegación en la citada presunción del art. 4.2, una vez desvirtuados los motivos de fondo de la resolución impugnada para denegar al recurrente el reconocimiento de la condición de apartida solicitado”. Veiem que el TS no considera rellevant que es presenti fora de termini una sol•licitud d’apàtrida, quan es demostri que es reuneixen tots els requisits per a ser considerat com a tal, ja que estem davant d’una presumpció, no davant d’una conditio sine qua non. No oblidem, que l’important és el fons de la qüestió.

Opinem que l’Administració s’acull a aquest brevíssim termini per evitar que allaus de persones que no tenen nacionalitat puguin acollir-se a aquest estatut, ja que en un mes quasi bé no tens temps ni d’informar-te ni de sol•licitar una apatrídia. D’altra banda, la Convenció de 1954 no fixa cap termini, i creiem que s’hauria d’eliminar l’estipulat en el RD 865/2001 perquè sigui conforme a la Convenció, perquè si no es té nacionalitat, no es té, no és una cosa que pugui modificar amb el pas del temps. Cal garantir abans que res que qualsevol ésser humà, que no tingui un país del qual ser nacional, pugui sol•licitar aquest Estatut.

Fins ara a PMF ADVOCATS hem anat portant els casos dels sahrauís per la via de l’arrelament familiar, però arran de les esmentades sentències estem més convençuts que mai que la via més idònia per a aquests casos tan particulars és la de l’apatrídia, i això en base a que: 1) no tenen nacionalitat; 2) a les moltes dificultats que tenen a l’hora de renovar els passaports atorgats “per raons humanitàries” a les Ambaixades d’Algèria o el Marroc; i 3) a que es troben en una mena de llimbs legal, al no ser ciutadans de cap país reconegut internacionalment. Tampoc és intranscendent esmentar que un cop sol•licitat l’Estatut d’apàtrida es procedeix a la concessió automàtica d’una residència provisional d’uns tres mesos, fins que es resolgui la sol•licitud (art. 5 RD 865/2001). Noranta dies en què s’és a tots els efectes resident legal, cosa que no passa amb l’arrelament familiar o social.

Per acabar, esmentarem que ni el RD 865/2001 ni la Convenció de 1954 diuen res sobre la durada de l’autorització de residència d’aquells als quals se’ls reconegui l’Estatut d’apàtrida. Tanmateix, l’article 148.3.f) del Reial Decret 557/2011, de 20 d’abril, estipula que podran tenir una residència de llarga durada, entre d’altres supòsits, els que siguin apàtrides i quan se’ls hagi reconegut aquest Estatut.