L’improcedència de l'expulsió dels residents de llarga durada: ART. 57.2 LOEX

07/08/2015

La Directiva 2003/109/CE, relativa a l’Estatut dels nacionals de tercers països residents de llarga durada, tenia per objecte atorgar als ciutadans de tercers països residents de llarga durada en els Estats membres, un estatut reforçat que els donés estabilitat al país membre de residència.

Tal Directiva només permet l’expulsió d’un ciutadà estranger resident de llarga durada quan concorrin motius d’ordre públic o de seguretat pública, que hauran de ser de caràcter greu. Precisament és aquí on rau el problema, en aquests conceptes jurídics indeterminats que no se sap molt bé què signifiquen.

Es pot entendre una condemna per furt com un atemptat greu contra l’ordre públic del país? O una condemna per tràfic d’estupefaents? Per a la Directiva i la jurisprudència del TJUE no resulta tan clar, per a l’Estat espanyol és claríssim.

L’Estat espanyol de cap manera valora si la condemna penal que li consta al resident de llarga durada expulsable és de més o menys gravetat, va implicar un perjudici per a l’ordre públic o la seguretat pública del país, o si representa o no una amenaça real i greu per al país. Simplement se l’expulsa perquè té una condemna superior a un any de presó en aplicació de l’article 57.2 de la LOEX, malgrat que sigui suspesa i no hi hagi un ingrés efectiu a la presó, i sense valorar absolutament res més. I de cap manera s’entra a valorar l’arrelament i les circumstàncies personals de l’expulsable. Vulnerant de nou els preceptes de la Directiva 2003/109/CE.

La Jurisprudència europea ha declarat al respecte que ÚNICAMENT es procedirà a l’expulsió d’un resident de llarga durada quan la seva conducta personal constitueixi una amenaça real, actual i prou greu que afecti un interès fonamental de la societat de l’Estat membre d’acollida i sempre que aquesta mesura sigui imprescindible per a la defensa d’aquest interès. De cap manera accepta que s’expulsi a un estranger amb residència de llarga durada pel simple fet de tenir una o fins i tot diverses condemnes penals, si aquestes no constitueixen una veritable amenaça per a l’ordre públic o la seguretat pública del país en qüestió (Sentències del TJUE de 8 de desembre de 2011 [assumpte C-371/08] y 22 de desembre de 2010 [assumpte C-303/08]).

No n’hi ha prou amb la comissió d’un delicte per acordar l’expulsió d’un ciutadà de la UE o assimilat, sent necessari que la seva conducta sigui indicativa d’un comportament personal que constitueixi una amenaça actual contra l’ordre públic (Sentències del TJCE de 27-10-1997 y 19-1-1999).

La jurisprudència ha aclarit que el concepte d’ordre públic requereix, en tot cas, apart de la pertorbació de l’ordre social que constitueix qualsevol infracció de la llei, que hi hagi una amenaça real, actual i prou greu que afecti un interès fonamental de la societat (Sentència del TJCE DE 10-7-2008, C-33/2007).

Com veiem, la jurisprudència europea ha deixat molt clar que no es pot expulsar un estranger resident de llarga durada si la seva conducta no representa un perill per a l’ordre públic o la seguretat pública del país. Una cosa que no es pot afirmar pel simple fet de tenir una condemna penal per delictes que no atempten contra aquests principis.

Novament, Espanya ignora els mandats tant legals com jurisprudencials de la UE.

D’altra banda, la Directiva estableix que encara que es donin les circumstàncies per a procedir a l’expulsió d’un resident de llarga durada s’hauran de tenir en compte “la durada de la residència en el territori; l’edat de la persona implicada; les conseqüències per a ell i per als membres de la seva família, els vincles amb el país de residència o l’absència de vincles amb el país d’origen.” Una cosa que no està complint l’Estat espanyol, que opta directa i automàticament per l’expulsió d’aquests ciutadans, simplement quan els consti en el seu haver una condemna penal superior a un any.

La legislació nacional, ha traslladat l’article 12 de la Directiva 2003/109/CE d’una manera totalment equivocada i res coincident amb la redacció original, que queda redactat en la LOEX de la següent manera: “57.5. La sanció d’expulsió no pot ser imposada, llevat que la infracció comesa sigui la que preveu l’article 54, lletra a de l’apartat 1, o suposi una reincidència en la comissió, en el termini d’un any, d’una infracció de la mateixa naturalesa sancionable amb l’expulsió, a … b) els residents de llarga durada. Abans d’adoptar la decisió de l’expulsió d’un resident de llarga durada, s’ha de tenir en consideració el temps de la seva residència a Espanya i els vincles creats, la seva edat, les conseqüències per a l’interessat i per als membres de la seva família, i els vincles amb el país al qual va ser expulsat.”

Com veiem dit precepte i a part d’un vici irreparable, el qual és que a diferència de la Directiva, tot i dir que es valoraran les circumstàncies personals de l’expulsable, la veritat és que en la Directiva es contempla l’expulsió d’un resident de llarga durada quan constitueixi una amenaça real, actual i greu per a l’ordre públic o la seguretat pública de l’Estat d’acollida; i en canvi en la legislació espanyola serà suficient la condemna superior a un any de presó: “l’estranger que hagi estat condemnat, dins o fora d’Espanya, per una conducta dolosa que constitueixi al nostre país delicte sancionat amb pena privativa de llibertat superior a un any, llevat que els antecedents penals hagin estat cancel•lats.” (Article 57.2 de la Llei orgànica 4/2000, de 11 de gener).

Espanya recentment ha aprovat la reforma del seu Codi Penal en el qual (Art. 89 CP) ha optat per exercir un automatisme absolut en l’expulsió dels estrangers que cometin un delicte que comporti una pena superior a un any, incloent dins de tal precepte als residents legals a Espanya, inclosos els de llarga durada.

Si bé és cert que contempla que s’atendrà a l’arrelament personal i familiar del penat abans de procedir a decidir sobre la seva expulsió, no contempla, a diferència de la Directiva, que es produeixi davant delictes que impliquin una amenaça real, actual i prou greu per l’ordre públic o la seguretat pública. Aspectes que es contemplen exclusivament per a l’expulsió dels ciutadans de la UE, de cap manera per als ciutadans de tercers països residents de llarga durada.

La nova regulació de l’article 89 del CP contradiu la promesa feta pel Govern de l’Estat espanyol davant el TEDH en el cas GVA vs Espanya, en què van assegurar que d’ara endavant els tribunals espanyols estarien obligats a interpretar l’article 57.2 de la LOEX sense l’automatisme actual, sinó posant-lo en relació amb l’article 57.5.b) de la mateixa Llei i de conformitat amb l’article 8 CEDH, que recull el dret de tota persona a la seva vida privada i familiar; perquè així, abans de procedir a imposar l’expulsió d’un resident de llarga durada es procedeixi a valorar el seu arrelament familiar, social i laboral.

Aquest compromís segueix sense aparèixer publicat al BOE com va prometre l’Estat, i lògicament es troba a anys llum del seu compliment pels tribunals ordinaris espanyols, que cada vegada són més proclius a l’automatisme de l’article 57.2 LOEX procedint-se a l’expulsió simplement perquè consti en l’haver de l’expulsable una condemna penal superior a un any, sense que en cap moment es valori ni si representa una amenaça real i suficientment greu per a l’ordre públic ni tampoc l’arrelament familiar, social i laboral de l’estranger a expulsar.

En definitiva, l’Estat espanyol i amb ell molts tribunals ordinaris incompleixen la Directiva 2003/109/CE, així com els mandats de la jurisprudència del TJCE.